INTRODUCCIÓ:
En aquesta última pràctica, ens hem immers dins el món de l'empatia i de les actituds rogerianes que, com diu el nom, va promoure Carl Rogers. Juntament amb Maslow, el qual l'hem vist en pràctiques anteriors, formen dos pilars rellevants de la psicologia humanista. Rogers, és també innovador ja que introdueix la càmara de vídeo en les consultes, de manera que els seus estudis adopten un cert caire científic.
Entre Maslow i Rogers existeixen vàries diferències però, una d'elles és el concepte d'autorealització del primer, i el concepte d'actualització del segon, el protagonista d'aquesta pràctica. Si en una afirmació estan en acord, és en que cada persona, en el seu interior, sap com ha de crèixer. Es tracta, si fa no fa, d'un creixement innat però, la direcció d'quest no està definida de la mateixa manera sinó que, en funció de l'ambient, si és favorable o desfavorable, creixerà d'una manera o altra. Una altra diferència entre aquests dos humanistes, és que Rogers, a diferència de Maslow, es centra en les condicions de relació òptimes per acualitzar-se i d'aquesta manera, créixer. Per què aquest creixement sigui possible, existeixen dos contextos de desenvolupament: Un context saludable i facilitador i un altre d'insoluble i desfavorable.
Va esmentar, també, tres condicions saludables que l'altra persona havia d'experimentar. És a dir, són actituds pròpies bàsiques perquè jo mateix em pugui desenvolupar:
1. Acceptació incondicional: Es tracta d'acceptar les persones pel que són, i tal com són. Deixar arraconats els prejudicis. Cal que distingim dues parts de les persones, el que són i el que fan, per tant, en moltes ocasions fem aquesta distinció i acceptem el que és aquella persona però no el que fa. Un bon exemple són els assassins, els terroristes, els lladres, etc.
Acceptem i assumim el què són en sí però, en canvi, no aprovem a què es dediquen.
2. Comprensió empàtica (Empatia): Consisteix en posar-se en la pell dels altres, entendre la gent, oblidar-te de tu i experimentar les mateixes sensacions i pensaments que l'altre. La persona amb la qual practiquem l'empatia, dit d'una manera freda i mecànica, ha de tenir la sensació que l'entenem. És una capacitat humana i en moltes ocasions és freqüent explicar-nos i obrir-nos amb persones que coneixem poc o no coneixem, ens és més fàcil. En canvi, amb persones que tenim més confiança i tracte, no som capaços de fer-ho. Si la situació en la que ens trobem és la primera, ens permetrà obrir-nos, notarem que ens escolten i ens comprenen. Altres casos també són les persones presó, terme definit pel professor de Rogers, les quals no es senten compreses i per tant, no comuniquen el que senten. Si, per alguna coincidència, es troba amb una persona la qual posseeix les tres actituds, experimentarà un desenvolupament.
Rogers escriu el llibre "El proceso de convertirse en persona", on una de les idees fonamentals que podem extreure'n és que en faríem prou amb un minut a l'any de comprensió empàtica. Això demostra que, per més que les actituds que proposa ell es puguin portar a la pràctica, l'ésser humà també té altres qualitats les quals són més desagradables, com per exemple, l'egoïsme, l'enveja i altres les quals no són plenament compatibles amb les proposades per Carl Rogers i desvien el creixement.
3. Autenticitat, congruència i coherència: Pensar, sentir i fer sense contradiccions. Qui sap més d'un mateix, és un mateix. Rogers només es dedica a crear les condicions òptimes.
Normalment, el creixement és sempre bo, només és negatiu quan no es compleixen les necessitats de Maslow i es produeix un estancament.
PRÀCTICA:
"Pensant en els altres" és un documental que es fixa en un curs de quart de primària d'una escola de Mianmi Kodatsuno, a la ciutat de Kenazawa, Japó, el tutor de la classe és Toshiro Kanamori, el qual, mitjançant la seva professió, uneix l'aprenentatge amb la diversió. Les escenes emotives són freqüents en tot el reportatge i, tot i que es tracti de nens i nenes, podem veure que Kanamori els ha ajudat a créixer emocionalment i madurar de manera que, més aviat o més tard, els nens i nenes reflexionin sobre els amics, les relacions, la família, l'escola i altres activitats o problemes que es presentin en la seva vida diària.
El reportatge va ésser gravat durant un any sencer, i fins i tot dins aquest període, poem adonar-nos-en de l'evolució constant dels nens i nenes d'aquella classe. Es tracta d'una educació emocional aplicada a infants de primària que podem reconèixer en qualsevol situació. Quan un nen deixa en ridícul a un altre, quan deixen de costat un company, quan ha ocorregut un fet devastador per un d'ells, quan s'equivoquen, quan no fan el que havíen de fer, etc., són situacions que Kanamori intenta canalitzar de manera que els infants siguin capaços d'obrir-se entre ells i amb altre gent en un futur tant immediat, com llunyà. Em crida l'atenció la maduresa d'alguns dels alumnes en diferents situacions i la manera que tenen d'escriure en les "Cartes de la llibreta". Aquestes, són una proposta del tutor i és on, en major o menor mesura, els nens i nenes són lliures d'escriure-hi qualsevol pensament, sensació o percepció que els passi pel cap en determinats moments i els permet obrir-se davant la classe. Com he dit abans, doncs, la maduresa emocional d'alguns alumnes en el moment d'escriure en les "Cartes a la llibreta" em sorprèn i em fa pensar en si aquests nens desitjaven "créixer" en aquest aspecte tan ràpid. Penso que els nens, si tenen una virtud, és la de despreocupar-se. No tenen responsabilitats ni horaris. També és cert que existeixen molts casos i moltes families diferents, i que cada una d'elles és un món, com diuen, i que aquesta faceta emocional s'ha de promoure i desenvolupar en infants de manera que, en un futur, sàpiguen afrontar les adversitats que es poden presentar en la seva vida però, fins a quin extrem s'han de desenvolupar? És bo que els nens i nenes d'aquesta escola presentin a l'edat de 9 o 10 anys una maduresa emocional que els permeti fer reflexions de tals dimensions? Potser la meva sembla una reflexió exagerada però, el primer que em va venir el cap mentre mirava el documental va ésser aquesta. Crec que és bo que aprenguin a expressar-se, a comunicar-se i a obrir-se però, hi ha certs límits que crec que no es poden rebassar. Hi ha una distància enorme entre saber expressar-se i expressar-se reflexionant i fent associacions que poden portar a emocions pertorbadores pels nens o nenes ja que, és cert que quan escrivim (en un diari o en una llibreta) les nostres emocions, quan tenim un cert grau de maduresa emocional, ens poden portar a pensaments i sentiments que podem assumir o si més no, entendre. Aquest fet, ens descentra una mica i, a alguns més que altres, ens fa reflexionar i pensar-hi durant un període de temps. Una de les frases que em va cridar més l'atenció i que em van agradar més va ser la següent: "Quan la gent t'escolta de debó, viu per sempre en el teu cor". És una simple frase de poques paraules però que a la vegada transmet tendresa i ganes d'obrir-se i d'expressar-se. A mi, personalment, em va fer resorgir les ganes de parlar amb persones que, per raons diverses, feia molt temps que no hi parlava i també amb les persones que estan al meu costat dia a dia, fins i tot les que no hi són físicament.
No obstant i això, la solidaritat, el companyerisme, les rialles, la capacitat tant de demanar com d'oferir l'ajuda, la diversió, l'escolta activa, l'estudi i el bon ambient de classe, provoca que aquests infants de quart de primària obtinguin beneficis en el moment d'aplicar-se i concentrar-se. Cal dir que també els ajuda, com he esmentat abans, a les futures relacions personals i professionals que els sorgeixin a diari.
REFLEXIÓ:
El documental ha estat una bona manera d'adonar-nos que les emocions són sempre lliures i que, en el cas que no les volguem deixar anar, ho necessitem fer. No per motius d'interès o curiositat, sinó per un benestar propi, una consciència tranquil·la i per saber i recordar que no som robots programats per estar sempre bé i que mai ens falli el sistema. Si més no, és interessant per veure com es treballen les emocions des del punt de vista de Kanamuro i quins resultats han donat les seves tècniques.
M'ha sorprès la contínua evolució dels alumnes, el companyerisme i la solidaritat amb què treballen i la capacitat de treball en equip i reflexió que han après ja que, en moltes ocasions, les persones adultes no estan en coneixença d'aquestes capacitats fonamentals per les relacions humanes.
