INTRODUCCIÓ:
La pràctica número quatre l’hem començat parlant de la psicoanàlisi i l’hem desenvolupat parlant de les teories de Freud.
Primerament, cal dir que Freud va descobrir la Psicoanàlisi a finals del segle XIX. Freud era metge i va observar els trastorns quasi inexplicables com per exemple, el fenomen histèric i la seva connotació conductual. Per exemple, una persona cega amb els globus oculars i els nervis corresponents perfectes, en estat d’hipnosi, s’hi veia. L’ hipnosi la descobreix quan visita a Charcot. Aquesta histèria s’atribueix en gran part a les dones, tant és així que el mot histèria prové del grec “vagina”. Tot i això també s’observaven casos en homes. El vídeo que proposo a continuació és un fragment de la pel·lícula "Freud, pasión secreta", on podem observar casos d'histèria en dones.
Freud proposà dos estats de consciència en la seva obra “Estudis sobre la histèria” que va realitzar juntament amb Breuer. Aquesta obra esdevé la fundació de la Psicoanàlisi i ens esmenten una primera proposta on descriuen la persona com a entitat amb dues parts: el conscient i l’inconscient.
CONSCIENT / PRECONSCIENT / INCONSCIENT
Durant la historia hi ha hagut 3 grans revolucions: l’heliocentrisme, Darwin i la teoria de l’evolució i Freud.
Segons Freud, no tenim accés a l’inconscient, ja que es pot comparar amb un iceberg on 1/7 part (la qual es troba a la superfície) és el conscient i la resta, 6/7 parts (les quals es situen sota l’aigua) són l’inconscient. S’anomena la metàfora de l’iceberg.
Bona part de la vida dels humans, transcorre en una zona que no hi tenim accés i una petita part aflora a la cosnciència. L’inconscient pot provocar desequil·libris si surt de cop. És a dir, si els nostres traumes, desitjos, etc. passen directament al conscient, poden fer-nos trontollar. Per això existeixen mecanismes de defensa, els quals són dispositius que ens protegeixen i preserven el nostre equilibri psíquic. Freud es va fixar en la dinàmica interior, plantejant moltes teories i intentant lligar-les.
També introdueix el concepte de “libido”, el qual descriu en un sentit més ampli, no només de connotació sexual. Així doncs, defineix la libido com l’energia vital o global, la major part de caire sexual. Carl G. Jung i Alfred Adler estaven en aquells moments, treballant amb ell i senzillament pel caire sexual d’aquesta idea es van distanciar de Freud. El primer, Jung, va formular l’associació de paraules de manera que passessin de l’inconscient al conscient.
Més tard, Freud, va crear la teoria de la personalitat anomenant l’ID, l’EGO i el SUPEREGO. Aquesta, engloba el primer plantejament de consciència i inconsciència i deia que si l’inconscient responsable del dèficit aflorava a la consciència, el símptoma desapareixia. D’aquesta pràctica també s’anomenava “Presa de consciència” i és la base de la teoria psicoanalítica. L’acceptació emocional era traduïda com una catarsi pel pacient. A continuació, descriuré els tres ítems descrits per Freud:
-
L’ID: és una entitat innata, la qual també podem anomenar “allò”. És on romanen els desitjos, els impulsos, les pulsions i altres. Es regeix pel principi de plaer i la satisfacció immediata. De la mateixa manera, evita les coses que el fan estar malament. Fins els dos anys d’edat opera sola i innata però sempre ens acompanyarà. A partir dels dos anys, la interacció amb el medi fa que vegi que a vegades s’ha d’esperar o no obtenir aquests plaers, per tant, es crea l’EGO.
- L’EGO: opera des el principi de realitat i té en compte les limitacions d’aquesta. La interacció ID – EGO és allò que vull afegit a allò que hi ha. Pot quedar fàcilment frustrada però entén que es pot negociar amb la realitat. Són entitats egoistes ja que no tenen en compte els altres.
- El SUPEREGO: apareix a partir del tercer any de vida i té en compte els altres. És la veu de la consciència, els remordiments, la culpa, etc.
D’aquesta manera, la interacció entre aquestes tres entitats dóna lloc al comportament humà.
La libido és la porta cap a la sexualitat i a través d’aquesta crea una teoria, la Teoria Psicosexual, i diu que els humans passem per diferents etapes que culminen amb la maduració de l’ésser humà. Per tant, si no evolucionen, s’estanquen.
Les 5 etapes són les següents:
1.
Fase oral: la font bàsica de satisfacció és la boca. Els encallaments en aquesta fase es poden traduir en visions pessimistes del món, en fumar o beure, etc.
2.
Fase anal (2-3 anys): és el control dels esfínters i els encallaments o fixacions es poden donar per fer-los aprendre-ho abans d’hora o fer-los contenir (que es tradueix en egoïsme) o excés de lleugeresa (que es pot relacionar amb gastar molts diners).
3.
Fase fàl·lica (3-6 anys): descobreixen els genitals i les diferències entre els nens i les nenes. El plaer, per tant, es situa en els genitals. En aquesta fase sorgeix el complex d’Edip en el cas dels nois, i el complex d’Electra, descrit per Jung, en el cas de les noies. Es tracta d’una situació concreta on el nen s’enamora de la mare però té por perquè si el pare se n’adona, aquest es pot enfadar. Podem dir que es tracta d’una ambivalència per part del nen. Segons Freud, el pare podria castrar el nen, si se n’adonés. Aquesta situació s’ha de solucionar de manera que el nen s’identifiqui amb el pare i d’aquesta manera poder seguir enamorat de la mare. En el cas de les nenes, aquestes descobreixen que ja han estat castrades i s’identifiquen amb la mare.
A partir d’aquest moment, comença un període de latència.
4.
Fase de latència (6-12 anys): durant aquesta fase es produeix la maduresa fisiològica sexual.
5.
Fase genital: l’última fase és on es crea la satisfacció plena. Tot i que algunes fixacions es poden relacionar amb la pederàstia, i altres.
Freud volia explicar la conducta humana, tot i que sempre va tenir més interès cap a les conductes pertorbades. Finalment, parla dels mecanismes de defensa (mecanisme del Jo) per a protegir l’estabilitat psíquica. No obstant i això, la primera classificació d’aquests mecanismes la va realitzar Anna Freud, la seva filla amb l'obra "El jo i els mecanismes de defensa". N’hi ha nou tipus:
a. Repressió: manté impulsos inacceptables de l’ID fora de la consciència. Elimina el dolor i l’ansietat. Per exemple: una noia abusada pel pare, quan tingui parella actuarà de manera insegura.
b. Negació: negar-se a creure un esdeveniment. Per exemple: l’holocaust nazi, la mort d’un fill, etc.
c. Projecció: veure fora de nosaltres el que està en nosaltres mateixos. D’aquí en surten els tests projectius (tests amb làmines que tenen taques i el pacient ha d’interpretar què hi veu).
d. Racionalització: pretendre trobar explicacions racionals al que ens passa. Exemple: un alumne suspèn i ho atribueix al professor.
e. Intel·lectualització: prendre distància de les amenaces generant actituds fredes i analítiques.
f. Formació reactiva: fer allò contrari del primer impuls.
g. Regressió: situacions difícils que comporten en etapes anteriors. Per exemple: un nen que espera un germanet té una actitud més infantil, es tora a fer les necessitats fisiològiques al cim, vol el xumet, etc.
h. Desplaçament: canalitzo els impulsos en una direcció diferent. Exemple: un noi ha discutit amb el seu superior a la feina i ho canalitza sortint amb els amics.
i. Sublimació: canalització constructiva d’un impuls perillós. Per exemple: estar indignat i anar al gimnàs. Es pot relacionar amb el reciclatge emocional.
PRÀCTICA:
La pràctica l’he realitzada amb l’Elias Moratet, la Leila Isach i la Marta Gironella. Hem hagut de relacionar els set pecats capitals, és a dir: ira, luxúria, gula, peresa, supèrbia, enveja i avarícia, amb diferents maneres de canalitzar-los. Una sortida constructiva, i una altra de destructiva. Així doncs, a continuació exposaré la pràctica:
IRA:
- Canalització constructiva: realitzar un hobby que t’ompli de forma intensa i en grup.
- Canalització destructiva: posar en evidència la persona que ha creat aquesta ira.
LUXÚRIA:
- Canalització constructiva: (poca activitat, manca d’interès) integrar-se en activitats socials que li permetin relacionar-se amb altra gent.
- Canalització destructiva: aïllar-se, negar la realitat.
GULA:
- Canalització constructiva: fer-se donant de sang.
- Canalització destructiva: provocar-se el vòmit després dels àpats.
PERESA:
- Canalització constructiva: establir un horari d’activitats i relacions socials.
- Canalització destructiva: dormir cada estona que tinguis lliure.
SUPÈRBIA:
- Canalització constructiva: compartir o bé oferir les capacitats o competències per un bé social.
- Canalització destructiva: aprofitar-se de les qualitats desenvolupades on més es destaca per a ridiculitzar els altres.
ENVEJA:
- Canalització constructiva: prendre consciència del que un mateix posseeix.
- Canalització destructiva: agafar l’objecte del qual es sent enveja per la força i sense tenir en compte la persona qui ho té.
AVARÍCIA:
- Canalització constructiva: estalviar per a un objectiu més aviat comú.
- Canalització destructiva: no ajudar econòmicament la teva família tot i que ets conscient de la mala situació per la qual estan passant.
CONCLUSIÓ:
La reflexió que extrec d’aquesta pràctica és, en gran part, positiva. Es tractava de buscar dues maneres, una positiva i l’altra negativa, de canalitzar aquests set pecats capitals i en certa manera, el fet d’adonar-nos-en del que ens pot servir distribuir o dirigir els nostres sentiments per un fi benèvol ens ajuda a l’hora d’organitzar-nos.
Tot i que hem entès la pràctica i l’hem realitzat d’una manera àgil i constructiva, en certs moments ens ha costat trobar maneres, tan bones com dolentes, de dirigir algun d’aquests sentiments.
L’acte constructiu en sí, ens permet créixer com a individus, sentir-nos útils i capaços d’arribar a entendre una situació i controlar-la així com controlar-nos a nosaltres mateixos en moments crítics, de tensió. És una satisfacció permanent que t’omple i per tant, et sents bé amb tu mateix i amb els altres. L’acte destructiu, en canvi, tal com diu la paraula, pot causar-nos un benestar immediat, però és com una “muntanya russa”, al cap de poc temps, tornem a estar allà mateix, on havíem començat. La satisfacció immediata no es compara amb la satisfacció permanent de sentir-te bé, per tant, l’acte destructiu et proporciona una sensació d’alt benestar però al cap de poc temps, et retorna a un estat de mala consciència i remordiments.
Per tant, és més productiu canalitzar els nostres sentiments de manera constructiva ja que, si més no, qui ha experimentarà aquest malestar, es un mateix. Així doncs, és més lògic que, abans d’explotar i destinar d’una manera destructiva els sentiments, pensem que qui en sortirà més mal parat és qui ho canalitza malament.
